Los demonios, Heimito von Doderer, Barcelona, Acantilado, 2006 (1956)
Amb el pretext de l’incendi del Palau de Justícia de Viena el 1926, l’autor austríac dissenya una novel·la completíssima amb més de cent personatges per tal d’abordar de manera coral la realitat de la societat del seu país en el període d’entreguerres. L’objectiu inicial és plenament assolit, amb una immensa riquesa de matisos i amb la totalitat gairebé de situacions desenvolupades a centreeuropa que serveix per entendre l’evolució posterior dels esdeveniments: el creixement del feixisme i la concreció del nazisme.
L’objectivisme aparent de la novel·la, tot i la concreció d’una veu narrativa en primera persona, no és impediment per l’anàlisi de l’esència dels personatges que mostren als lectors la seua realitat quotidiana dins d’un marc general, el col·lectiu, al qual pertanyen. A partir, doncs, de la llarga nòmina de personatges, von Doderer pot oferir reflexions sobre l’existència i sobre l’evolució de l’individu en un moment d’acció continuada del context social: “la madurez consiste en que uno ya no se deje engañar por sí mismo” (pàg. 79).
D’altres ocasions les reflexions aborden diverses preocupacions de l’escriptor posades en boca dels personatges amb un sentit categòric que sorprén el lector:
la abstracción apriorística de todos los revolucionarios. El revolucionario huye de lo que es más difícil de soportar, la heterogeneidad sin objeto de la vida, para refugiarse en la plenitud o, por lo menos, en lo que en el mundo de sus subrealidades podría signnificar plenitud. (pàg. 623)
Hoy el socialismo se reduce a l’art pour l’art. (pàg. 659)
Quien pertenece a la masa, ya ha perdido la libertad, ya puede sentarse donde quiera. (pàg. 796)
todo pensamiento profundo busca la distancia, la del tiempo, la del espacio. No hay pensamiento profundo sobre lo inmediato; sobre ello sólo se puede meditar (pàg. 955)
La recerca dels orígens, la descoberta dels motius que en el passat marquen el present, són una constant al llarg del llibre:
Quiero decir que si vuelve usted su mirada a los años que ha vivido, seguramente habrá épocas que hoy le resulten completamente ajenas e indiferentes, mientras que otra cualquiera, incluso anterior, despierta en usted el máximo interés. (pàg. 158)
Tot això en uns personatges que senten nosa d’ells mateixos, una angoixa vital que els desorienta i que els motiva a la reflexió sobre el seu passat:
Quería volver al pasado, a la época anterior a todo aquello, pero no por sentimentalismo, sino como un arquero que tiende la cuerda y tira de ella hacia atrás para dar a la flecha el impulso suficiente y hace que vuele hasta el blanco. (pàg. 608)
Cal destacar, per últim, la interacció amb el lector; la referència a un narratari intern de l’obra que reforça la coherència del text i que planteja la voluntat didàctica i explicativa de l’autor: “perdónenme, por esta vez, que dé un salto en el curso de estas consideraciones y se me comprenderá mejor” (pàg. 86; també en 165 i altres). En general, és fàcil localitzar reflexions entorn del gènere autobiogràfic, que facilita la consideració personal de l’escriptor, amb un desig latent de traspuar la seua existència per mitjà del narrador principal (pàg. 92, 97, entre altres).
Tot llegint von Doderer s’ensuma la flaire d’altres autors que ja analitzaren l’evolució de l’Europa central del segle XX. La referència és obligada a Robert Musil i el seu L’home sense qualitats. TambéLa muntanya màgica de Thomas Mann. I d’una manera més recent, les recreacions urbanes de Viena i els seus boscos a través de la prosa intensa d’Elfriede Jelinek, amb Els exclosos com a punt de referència. Els dimonis es converteix, per tant, en una obra síntesi de la narrativa europea del darrer segle, amb la complexitat de personatges que pot fer abordar la seua lectura. Un mosaic d’escenes, com una concatenació de relats breus, que conflueixen en un objectiu comú, l’exteriorització delsdimonis de l’ésser humà, les seues passions, les seues vacil·lacions, la seua realitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario